Alfonso Rus, president de la diputació de València, nomena a dit al nou director del Muvim.

L'elegit per a substituir a Romà De La Calle, que va dimitir després de la censura que el mateix Rus va fer d'una exposició on apareixien fotos del cas Gürtel, ha sigut Javier Valero Tortajada, nascut a Madrid i alcalde pels Populars d'un poble del Racó D'Ademús. En declaracions seues “El Muvim ha de fomentar la cultura valenciana, la de aquí, la que aporta nuevas glorias a España” i referint-se a Romà De La Calle “La libertad de expresión no puede ser una coartada para el insulto”. El seu primer projecte serà una exposició sobre l'eixample de València i la seua apertura al mar.
Si vols opinar o publicar un article pots escriu-re a “josdianagar@gmail.com” o deixar un comentari, gràcies.

Setze jutges d'un jutjat

Compromís pensa que si.
El grup parlamentari Compromís formularà una segona querella contra el jutge De La Rua recolzant-se en l'argumentació realitzada pel Tribunal Suprem que tomba l'arxiu de la causa de forma demolidora. Aquest mateix grup ja va presentar una querella l'any passat contra el mateix jutge quan va decidir arxivar la causa, en aquest cas es va desestimar degut a que la investigació continuava amb el recurs presentat al tribunal suprem. Lògic es pensar que ara si admetran la querella una vegada pronunciat l'alt tribunal, però de la lògica a la llei n'hi ha bon tros.
La impressió de que d'un temps ençà la justícia i la llei estan a camins divergents, juntament amb la crisi que s'encarrega de conduir (i no cap a bon camí) el mercat bursàtil i els estrafolaris comportaments corruptes de les classes polítiques estan creant un buit de poder, o més be, un buit d'acceptació de poder pre-revolucionari.
Aquesta afirmació tan categòrica pot ser massa radical, però ben real. Açò no vol dir que d'ací al cap de setmana es produiran greus altercats i es desplomaran els governs, si més no el sistema capitalista, però, si que ja hi tenim al damunt una de les causes que sol motivar moviments socials cap a reformes serioses del govern.
Com a aficionat a l'historia m'atrauen personalment els avalots, es interessant vore com masses, ja conduïdes o de forma espontània s'alcen per defensar un interes comú, i si be es cert que sempre n'hi ha una espurna que ho dinamita tot, també ho es que l'alçament mai es fa per una sola causa.
Altre punt important sens dubte es la falta de tacte en la comunicació del encarregats d'administrar la llei i es que es ben perceptible a nivell de conversacions de carrer que la justícia sols actua quan i com l'interessa atorgant al jutges la personificació del concepte apolític de justícia.
En el cas concret que tractem hui, pense que hi tenim un cas estàndard de la administració partidista de justícia i de com esta mai afectarà als alts estaments, i no em referisc a Camps (pobre diable) si no als intocables auto-protegits jutges. Espere equivocar-me.

El tribunal suprem reobri la causa contra Camps

El cinc jutges encarregats de pendre la decisió, de forma unànime, tornen el cas al TSJCV per a que es continue la investigació, anul·lant el arxiu que existia sobre la causa dictat per el jutge De La Rua, que dictava que no existia el delicte en el cas. La pregunta m'agradaria que fora concisa, creus que s'han de demanar responsabilitats al jutge De La Rua davant la clara resposta del TS i la seua sospitosa actuació?

A qui tirem la pedra?

Amb les dades en la mà que mostraven que el col·lectiu d'immigrants més nombrós al País València era el de britànics, vaig anar a preguntar als coneguts que mantenen posicions contraries a l'entrada d'immigrants. A les preguntes de, si pensaven que primer hauríem d'actuar front aquest col·lectiu, i en cas negatiu, perquè ells si han de ser indultats i no altres col·lectius, les respostes, per a la meua sorpresa, van ser prou uniformes.
Les postures més radicals defensaven a la fi una qüestió estètica. No els agrada vore gent amb pell obscura al carrer, que no siguen prou alts (com si nosaltres férem un metre huitanta de mitjana), o que la seua roba no estiga dins de les anomenades tendències. De aquest sector tinc que dir que al menys son honestos i no busquen escudar-se en falsos arguments, res més.
Després, i ací és on les contestacions més m'han sorprés per unificades, vaig trobar que la immensa majoria va respondre que ells tenen diners i venen ací a gastar-los i que, a més a més, ells no interferixen en el mercat laboral, osiga, no els hi furten el treball als autòctons. A banda,defenen que els immigrants “rics”no venen a rebre la atenció i ajuda per part de l'estat, que si busquen els “pobres” restant-li-la als nacionals ( he de dir que mai he entés ben be perquè sorgeix i on, aquesta idea) i que una part important dels nou vinguts necessitats venen a delinquir.
Vaig parar-me a pensar. Aquest missatge ha de estar molt arrelat per a que sectors molts diferents en espai i temps assimilen la mateixa postura, caldria pensar que es real?. Una segona i tercera reflexió mes ampla i fonda relacionada amb la línia de debat em va reconduir.
No molesta que vinguen immigrants rics, molesta que vinguen immigrants pobres, i basant-me en les respostes, (si eliminem, és clar, les postures obertament xenòfobes) únicament preocupa que puguen afectar a la butxaca, ja siga individual o col·lectiva. Es a dir, ja siga mitjan robatoris, mitjan ajudes públiques, o mitjan el treball, no volen que els diners nacionals acaben en mans estrangeres.
En aquestos dies que la bossa va un poc boga, s'especula i molt amb diners. Infinitat de milions i milions passen de mà en mà, multiplicant els beneficis del que ja hi tenen molt i empobrint als que ni tan sols coneixen com funciona el mercat. El resultat es que estrangers rics, pot ser britànics que estiuegen ací, es fan amb els diners de tots, inclòs el nostre, mentres condemnem al exili als extremadament pobres que per trobar un solució de subsistència també fan acte de presencia al nostre territori. Si a la fi ens molesta que ens toquen els diners, enfoquem malament el nostre punt de mira. Aixi, sense pensar massa, tenim polítics corruptes que s'apropien de diners públics (i no perquè vagen al metge de la seguretat social) i patrons que no paguen als seus empleats (que a més a més son líders de la patronal), per exemple, no se.
Pot ser odiar als rics no done tan de benefici electoral, però ho trobaria més lògic.

Immigració il·legal. És la darrera manifestació dels problemes de distribució de riquesa?

Davant la proximitat de les eleccions (en aquest cas angleses), els polítics intensifiquen la batalla dialèctica al voltant de la immigració. Tu que opines?. Creus que la immigració es el problema real?, o es tracta més be d'una manifestació d'altres problemes arrossegats?
Si voleu que el vostre article es publique envieu-lo al correu “josdianagar@gmail.com”. Gràcies

La polis

L'afició als viatges s'ha estes fulguralment degut a diversos factors anys ençà, incidint principalment en la població mes jove. Jo personalment pensava quan era més xicotet que els viatges estaven reservats a rics ociosos i afortunats (pot ser així fora aleshores), però amb el temps jo mateix he visitat llocs que difícilment podia haver imaginat.
Faig aquesta breu introducció perquè he comprovat en tots els viatges realitzats a països teòricament més desenvolupats un factor comú, la legislació existent que regula l'us d'espais desaprofitats i la forta inversió pública que es fa en aquestos espais que son entregats simbòlicament, a posteriori, als ciutadans. Es cert que els destins dels que parle son ciutats densament poblades i amb problemes d'espai i aquesta ha de ser la raó principal d'aquesta regulació, però es igualment innegable que s'ha millorat la qualitat de vida de la ciutadania amb les intervencions. La vessant legal hi apareix, sens dubte, però no seria significativa si no estiguera recolçada per la participació ciutadana. Quin sentit te un museu que no es visita, o una biblioteca on no es llig?. Aleshores, a banda de l'aspecte legal hi tenim el comportament social, expressió directa de l'educació rebuda.
Ací, malauradament al meu paréixer, no esta integrada la cultura de l'espai públic com a espai que pertany a cada ciutadà de forma individual i natural. La propietat exclusiva, privada, s'ha imposat com a herència d'un temps no molt llunyà on les inversions en cultura pública eren pràcticament inexistents. A més, a més, trobem que el nostre territori a patit una proliferació de construccions i espais desarrelats i desorganitzats com a conseqüència de l'especulació urbanística, que ha deixat plena la ciutat de solars, finques senceres inclús, sense us i que ens dona una oportunitat immillorable per avançar en aquest sentit.
Pot ser per aficions pròpies o imaginació desbordada, trobe en cada solar, en cada construcció, una oportunitat única per intervindre, per transformar la ciutat, per a que s'estenga la cultura i la interrelació i encara que siga una interpretació optimista, pense que s'actua en aquest àmbit per part de moviments de base cada vegada més.
El problema?. El de sempre. Interessos econòmics, dreta, educació, evolució a la fi. Que cadascú s'estenga el que desitge. Jo hui estic un poc esgotat.

Espais Urbans

La ciutat de València, com moltes altres, apareix plena de solars o edificis abandonats. Aquest espais es malbaraten durant molts anys enmig de centres de població allà on es produeix la interacció social, els carrers, els barris, etc. Creus necessària i justificada la actuació en aquests espais d'esquenes al seus propietaris i a les actuacions polítiques?
Si voleu que el vostre article es publique envieu-lo al correu “josdianagar@gmail.com”. Gràcies